La història que ens explica el Curial e Güelfa és cavalleresca i sentimental. En part recorda les novel·les sobre Lançalot i Tristany i en part reprodueix el model de les cròniques biogràfiques de cavallers contemporanis, però alhora és molt nova, ja que l’autor era un lector devot dels clàssics abastables a la primera meitat del XV i es deixava guiar pel mestratge de Dante, Boccaccio i Petrarca.
Els protagonistes són italians i l’emperador d’Alemanya i el rei de França hi tenen un paper destacat, però els millors cavallers, els governants més justos i els mercaders més honrats són catalans o aragonesos; la passió amorosa és un dels motius centrals de l’obra, però la Güelfa controla amb severitat extrema la relació amb el seu protegit, Curial, de manera que, quan l’educa com a cavaller i cortesà, manté l’amor en els límits estrictes d’una honestedat que finalment serà premiada amb el matrimoni.
La magnífica prosa de l’obra, deliberadament supradialectal, recorda vivament motius, frases i al·lusions de la tradició clàssica, però Curial es comporta, en general, com un cavaller errant de les novel·les del segle XIII. Destaca també el fervor monàrquic de l’Anònim, projectat en la figura de Pere II el Gran, el nostre rei més italià del segle XIII.
Edició crítica i comentada de Lola Badia i Jaume Torró. Celebrem la segona edició.
Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies arriba a la vintena edició.
Carta d’una desconeguda
