Gemma Casamajó i Solé
Com l’oculta flor d’un cactus
«La primera mare és un camp de blat», canta Gemma Casamajó en aquest llibre singularíssim, que s’endinsa en la pregonesa de l’experiència més universal de totes: la materna. Amb intuïció i clarividència, ressegueix el seu rastre ancestral, tan meravellós com contradictori, per, seguint Jane Lazarre, fer un retrat complex, alhora exuberant i íntim, de la «farina mòlta de veritat i enigma» d’aquest incontestable llegat femení—no sempre fructífer però sí renovador—que ens remet als orígens mateixos de la vida. Amares, animares, mares d’aigua, mares mart i mares màquina, totes elles es donen i es dolen en aquests versos terrenals i incandescents que es debaten entre «el sí mitificat de ser mare» i «el no a contracorrent que també sento».
Col·lecció: Poesia > Poesia dels Quaderns Crema (76)
Autor: Gemma Casamajó i Solé
ISBN: 978-84-7727-707-1
Edició: 1
Enquadernació: Rústega cosida
Format: 15 x 21 cm
Pàgines: 128
«La primera mare és un camp de blat», canta Gemma Casamajó en aquest llibre singularíssim, que s’endinsa en la pregonesa de l’experiència més universal de totes: la materna. Amb intuïció i clarividència, ressegueix el seu rastre ancestral, tan meravellós com contradictori, per, seguint Jane Lazarre, fer un retrat complex, alhora exuberant i íntim, de la «farina mòlta de veritat i enigma» d’aquest incontestable llegat femení—no sempre fructífer però sí renovador—que ens remet als orígens mateixos de la vida. Amares, animares, mares d’aigua, mares mart i mares màquina, totes elles es donen i es dolen en aquests versos terrenals i incandescents que es debaten entre «el sí mitificat de ser mare» i «el no a contracorrent que també sento».
«Un llibre de poesia que aborda les llums i ombres de la maternitat. L’autora fa un retrat complex, íntim i no sempre fructífer del que suposa ser mare, però també s’inspira en altres experiències que no són la seva, concretament, les d’una vintena de dones de generacions diferents a qui va entrevistar».
Lluís Llort, El Punt Avui
«Fa anys que admiro la capacitat de Gemma Casamajó per la força de l’emoció llargament acceptada i afaiçonada, i la força de saber-se hereva i potser testimoni únic d’un món que va quedant enrere, que s’esvaneix».
Francesc Parcerisas
