He escrit aquest llarg poema per exorcitzar l’enyor. La meva irrenunciable, però difícil, condició d’illòman menorquí m’ha duit a ser estranger pertot. Pessoa diu que la poesia és l’estat rítmic del pensament i he volgut compondre’l, com si fos un oratori, un rèquiem, amb el ritme del dodecasíl·lab i, per raons de numerologia, estructurar-lo en set parts.
Holan em va ensenyar que «hi ha moments, i poden durar anys, en què a l’home no li queda sinó parlar amb si mateix», i com el meu mestre Spinoza, que polia lents, m’aïll a polir paraules per poder veure, a través d’elles, amb més claredat el món.
Menorca, tardor de 2001
Notes de premsa
“Aquest poema llarg en alexandrins és una de les creacions literàries més perfectes que he llegit en els darrers anys”.
Sam Abrams, AVUI
“Un dels llibres de la dècada passada”.
Andreu Gomila, Ara
“Un poema total”.
Eva Piquer, Qué Leer
“En els versos de Ponç Pons hi batega un sentiment d’admiració per la vida que costa de trobar, amb una intensitat semblant, en altres poemes del nostre territori”.
Jordi Llavina
“Un gran poema, que emociona pel seu contingut intensament humà, per la seva admirable construcció, per la compassió que destil·la la mirada del poeta, per l'amor irrenunciable i vital cap a Menorca i la llengua pròpia. El llibre, a més, posa de manifest l'alta exigència verbal de Ponç Pons, un treball rigorós i gairebé obsessiu amb el llenguatge, la vasta cultura literària de l'autor, el profund lligam que ha establert entre vida i poesia i el seu compromís insubornable com a escriptor”.
Pere Gomila, Menorca Diario Insular