Quaderns Crema va néixer l’any 1979. Abans havia estat el nom d’una col·lecció en el catàleg d’Antoni Bosch editor—amb qui vaig treballar—, fins que, ja independent, vaig presentar-ne al restaurant La Balsa de Barcelona, el desembre d’aquell any, els primers llibres, les Poesies d’Ausiàs March, a càrrec de Joan Ferraté, i El Preludi, d’Antoni Marí. Dos llibres de poesia, l’un d’un autor contemporani i l’altre d’un clàssic, preparat per un crític important, resident llavors al Canadà, que, tot i comptar amb una llarga i fructífera trajectòria, era sistemàticament silenciat en els àmbits de la cultura oficial. Aquests dos títols ja donen compte de les meves intencions en aquell moment: presentar autors clàssics en edicions noves i acurades pensades per a un lector contemporani que, sense ser especialista, tingués curiositat per llegir sense entrebancs autors importants patrimonials; incorporar noms cabdals de l’àmbit català que, per un motiu o un altre (sovint una forma de censura encoberta) estiguessin al marge dels corrents dominants del moment i, simultàniament, oferir una plataforma als nous autors, narradors, poetes o assagistes, decidits a pensar en una carrera literària convençuts que la cultura catalana era més que una província remota de l’esperit. En aquest projecte, com és natural, hi havien d’entrar també traduccions d’obres importants del patrimoni universal, algunes de les quals podien ser al seu torn també recuperacions, com les que va fer Carles Riba d’Edgar Allan Poe o Joseph Bédier (un dels primers best-sellers de l’editorial, per cert). En tot aquest projecte vaig comptar amb l’ajuda inestimable d’un corrector de primera fila, savi i coneixedor profund de la llengua, acurat i minuciós: Andreu Rossinyol, de qui havia sentit dir a Gabriel Ferrater que era l’únic corrector per qui es deixaria tocar una coma. Va ser precisament amb Andreu Rossinyol amb qui vam treballar en especial en el registre de català que calia usar a l’editorial: un estàndard del tot allunyat de qualsevol extravagància, i en especial del català «que ara es parla», però alhora alliberat dels encarcaraments a què ens havien habituat certes pràctiques literàries que semblaven més interessades en la recuperació de formes desuetes i tibades que no pas en una llengua que, mantenint la dignitat i l’elegància, no contrastés exageradament amb els usos habituals. Vam arribar a fer una llista oberta de termes que calia acceptar tot i saber que no eren normatius, amb la voluntat ferma d’evitar que el lector topés amb un mur difícil d’escalar (i aquí la contribució de Quim Monzó va ser decisiva), i vam decidir-nos a no acceptar, tanmateix, els barbarismes sintàctics i els calcs que eren moneda corrent en la parla diària. Les notes a llapis de Rossinyol a les galerades (sovint tan llargues que s’estenien tot al dors de la pàgina i de vegades fins i tot més enllà) han estat les millors lliçons de gramàtica que jo hagi rebut mai (deixant de banda les del meu pare, un enginyer d’obres públiques tan preocupat per les qüestions gramaticals que es va llicenciar en filologia ja de gran). Crec que els autors de Quaderns Crema hi han d’estar d’acord.

Volia que l’editorial tingués també una presentació gràfica que ajudés a reforçar el risc de l’empresa i que es distingís per una certa originalitat. En aquells temps, els llibres es feien gairebé tots en tipus Aster, amb unes cobertes força llampants. Em vaig decidir, per italianisme gràfic, per la Garamond (esporàdicament també per la Bembo), i em vaig obsedir en usar les veritables versaletes i els números en minúscula que havia vist als llibres d’Einaudi: els vam haver d’encarregar, perquè no en tenien a gairebé cap impremta (sostenien que una versaleta era una majúscula reduïda de 2 punts). Partia d’un parell de models: en primer lloc Mardesteig, el meravellós tipògraf de Verona que componia els volums de l’editorial de Riccardo Ricciardi (li vaig copiar la caplletra alineada que avui es veu tan sovint, i en vaig treure també tantes altres lliçons que seria prolix esmentar en detall); i, després, els llibres de Gallimard i els d’Einaudi. Joan Ferraté em va deixar tot un seguit de llibres de tipògrafs anglesos i alemanys (Joan Ferraté, com el seu germà Gabriel, juntament amb Josep Maria Pujol, han estat les persones que he conegut a casa nostra més interessades en els problemes tipogràfics en general. De Josep Maria Pujol n’he seguit (amb l’única excepció dels guions llargs) les sàvies instruccions ortotipogràfiques). Els ritmes tipogràfics establerts per Mardesteig em van semblar els que afavorien amb més eficàcia la lectura: els blancs, les separacions entre paraules, les caixes em van fascinar des del primer moment, i a ell dec també homenatge. I gratitud al difunt Gustavo Gili, que em va deixar cartejar, al seu pis del carrer de la Princesa de Barcelona, els magnífics exemplars de la seva col·lecció, uns Bodoni en gran foli impresos sobre pell d’ase, els Didot, els llibres aldins, tots relligats amb gran elegància, i prendre mides i proporcions. Per cert que, d’Aldo Manuzio, el pare, filòleg, editor, dissenyador i impressor, un model que sempre ha estat present com una referència en la meva feina editorial, vaig aprendre’n una bona tongada de lliçons complementàries quan, anys més tard, a Venècia, es van decidir a fer-ne una gran exposició. Em vaig acostar tant a les vitrines amb un regle a la mà al damunt dels llibres, que els vigilants em van seguir molt de prop per tal de poder agafarme a la primera que em veiessin fer res sospitós.

Als venedors no els va agradar gens que els llibres d’assaig (la Mètrica catalana, de Salvador Oliva va ser el primer) o els de poesia tinguessin solament tipografia, sense cap imatge (el model era la NRF de Gallimard o el Mercure de France): consideraven que, quan n’hi hagués més de tres, no es podrien distingir a les llibreries. I els va agradar encara molt menys que les cobertes de la col·lecció de narrativa fossin blanques amb imatges abstractes. Afirmaven que no hi havia hagut mai llibres blancs que haguessin funcionat, comercialment parlant. Tampoc no els agradaven les figures retallades que han acabat essent gairebé una imatge gràfica de Quaderns Crema, i no estaven segurs que la tipografia amb els filets bodonians (una altra característica que s’ha mantingut inalterada aquests anys) fes que el nom de l’autor destaqués amb eficàcia. Els filets i els dibuixos, pensats a partir dels llibres del barroc, els vaig aplicar amb l’ajut inestimable de Quim Monzó, que és també grafista i ha tingut i té sempre les idees molt clares. Anàvem al seu estudi en un àtic del carrer d’Arizala, de vespres, a fer anar una IBM de bola que ens permetia de jugar amb la tipografia amb més comoditat que la incòmoda Letraset que sempre feia que els títols ballessin (la fotocomposició no existia, i els llibres els feia tossudament amb tipografia estampada sobre paper no àcid). Amb Quim Monzó ens vam divertir enormement imaginant solucions gràfiques impactants, moltes de les quals provenien del món del còmic. Si els llibres de Quaderns Crema han representat alguna innovació gràfica, bona part del mèrit és de Quim Monzó.

Tot era força casolà, cal admetre-ho. Vaig començar amb un petit préstec de la Caixa de la Diputació, vaig llogar nominalment el despatx que el meu pare té a sota de casa seva, i vaig començar l’editorial a casa meva. Com que tenia una habitació buida i hi havia relativament pocs títols, em servia de magatzem, i durant força anys vaig tenir-hi paquets amb llibres que anava portant a la distribuïdora amb el meu cotxe a mida que me’ls demanava. Sovint el cotxe (que no era cap furgoneta) anava força carregat, i calia anar amb molt de compte, perquè si un cop de fre feia caure els munts inestables de paquets a terra, algun llibre es feia inevitablement malbé amb el cop. Conduïa com Janus, amb un ull mirant endavant i un altre endarrere. Fins que no vaig trobar el local de Valls i Taberner (ens hi vam estar força temps, fins que vam poder comprar el pis del carrer Muntaner), i encara una mica més enllà, puc dir que vaig dur llibres al cotxe amunt i avall amb freqüència i que en vaig emmagatzemar fins i tot sota del llit. Poc més tard (i fins que no vam disposar d’un altre magatzem més gran) Les Punxes, la distribuïdora que, amb un petit interval, m’ha anat acompanyant tot al llarg d’aquests anys, va tenir-los al seu magatzem i em va alliberar de tan arriscades maniobres.

Poc temps més tard, hi havia títols que s’havien convertit, contra tot pronòstic, en best-sellers: El romanç de Tristany i Isolda, Uf, va dir ell i la Mètrica catalana es van començar a vendre a un ritme molt superior a aquell a què ja ens havíem acostumat, i això va permetre iniciar la recuperació d’altres autors oblidats. Francesc Trabal, per exemple, de qui ens agradava L’home que es va perdre i el meravellós L’any que ve, amb un pròleg de Josep Carner sobre l’humor, que vam entendre (i jo vull entendre encara) com una mena de manifest programàtic. Cal recordar al lector d’avui, maltractat per un humor desfibrat i més aviat tou, que, en aquell temps (1979) l’humor (el de veritat) era vist gairebé com un delicte i, en el millor dels casos, un defecte antipatriota que calia corregir. Una bona consciència de classe I una forta consciència nacional podien aconduir a la seriositat exigida.

Hi torno: el propòsit de Quaderns Crema (que crec acomplert) era, en primer lloc, oferir autors patrimonials en edicions fiables (Carner, March i Trabal són exemples prou significatius; amb J. V. Foix vaig treballar-hi directament, en unes sessions apassionants i apassionades), oferir una plataforma als nous autors (Quim Monzó, Sergi Pàmies, Ferran Torrent, Ramon Solsona, Julià de Jòdar, Mercè Ibarz, Francesc Serés, Gabriel Galmés, Eduard Màrquez, Pere Guixà, Valentí Puig i tants altres van publicar, sovint el seu primer llibre, altres cops el seu primer d’èxit, a Quaderns Crema); donar un espai important a l’assaig (i aquí Martí de Riquer hi té un lloc privilegiat, amb llibres tan importants com l’Heràldica catalana des de l’any 1150 al 1550) i, finalment, presentar traduccions fiables i literàries d’autors estrangers tant clàssics com contemporanis. L’any 1996, a la Universitat de Grenoble, el professor Edmond Raillard va llegir la seva tesi doctoral subratllant el paper fonamental de Quaderns Crema en la implantació d’un nou gust, tant literari com editorial i gràfic, en el món cultural català, tesi que va obtenir la màxima qualificació cum laude. La Generalitat de Catalunya ens va donar dos premis al millor disseny, impressió i relligat (el 1991 i 1999), i el FAD la seva medalla d’or. L’any passat, el Ministerio de Cultura donava a Quaderns Crema i a Acantilado el «Premio Nacional a la mejor labor editorial 2002».

La promoció dels autors ha estat de sempre una preocupació constant, amb la idea d’aconseguir treballar en un ambient que, si bé no es podia dir que fos normal (vull dir, equiparable als de l’entorn europeu de demografia similar), féssim veure que ho era, amb la intenció que, tard o d’hora i amb l’ajut de moltes altres iniciatives culturals, ho acabés essent de debò. Entre els uns i els altres, Quaderns Crema ha aconseguit alguns èxits de vendes espectaculars, que han permès anar tirant endavant projectes molt ambiciosos, sense que se n’esperés tampoc cap rendibilitat immediata, amb la idea de treballar a favor del patrimoni col·lectiu de tots els parlants. Fa vint-i-cinc anys podíem celebrar la festa del cinquè aniversari en un bar de nit que pràcticament no havia inaugurat. J. V. Foix, que no sortia mai de vespres, va voler ser-hi tant si com no, i va fer un brindis a Quaderns Crema en el qual es manifestava definitivament a favor de la literatura i el brogit que propiciava. Allà ens va recitar de memòria (però mirant de cua d’ull el seu vell amic Martí de Riquer) algunes de les seves (encara inèdites) Cròniques de l’ultrason. I en fa vint que vam celebrar la festa multitudinària dels deu anys al Palau Güell. Eulàlia Sànchez ens va il·luminar càlidament l’edifici, que va ser ple de gent fins a hores molt tardanes. I ara celebrem els trenta.

 

Jaume Vallcorba


Gustavo Gili i Jaume Vallcorba a la festa de 10 anys de Quaderns Crema


J.V. Foix, Jaume Vallcorba, Joan Rigol, Martí de Riquer i Jaume Vallcorba Rocosa, a la festa dels 5 anys de Quaderns Crema


Leopoldo Pomés, �?ngel Casas i la seva dona a la festa dels 25 anys de Quaderns Crema


Juan Antonio Masoliver Ródenas, Martí i Alejandra de Riquer a la festa dels 25 anys de Quaderns Crema

 
©2016 Editorial Quaderns Crema.
Informació legal. Política de Privacitat. Disseny web.

 

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.