Vídeo del testimoni de Jan Karski (en anglès)
“L’informe Karski”, documental de Claude Lanzmann (en alemany)
Documental “Shoah” de Claude Lanzmann (en anglès)
Jan Karski va néixer el 1914 en el si d’una família de classe mitjana polonesa i catòlica de Lodz—la segona ciutat més poblada de Polònia—. Jan era el petit de vuit germans. Entre 1931 i 1935 va estudiar a la Universitat Jean Casimir, de Lvov. Va formar part de la promoció de 1936 de l’Escola d’Aspirants de Reserva de l’Artilleria Muntada. Entre 1936 i 1938 va estar destinat com a diplomàtic a Bucarest, Berlín, Ginebra i Londres. L’agost de 1939, en plena invasió alemanya de Polònia, va rebre l’ordre d’anar amb el seu regiment cap a Oswiecim, a la frontera entre Plolònia i Alemanya, però en arribar va poder comprovar que els alemanys havien calat foc a la caserna. Aquest contratemps els va obligar a caminar durant quinze dies fins a Tarnopol (Cracovia havia estat ocupada pels alemanys), on va topar amb l’exèrcit rus—que acabava d’envair el país des de l’Est—just abans d’arribar a la ciutat. El grup de Karski va ser obligat a lliurar les armes, i els seus dos-cents homes van ser enviats a l’est de Rússia. Karski, informat de que l’exèrcit polonès havia estat esclafat, i sense possibilitats reals d’escapar, es va aferrar a la notícia que estava a punt de produir-se un intercanvi de presoners de guerra (únicament per a soldats rasos) entre Rússia i Alemanya en virtut del Pacte Ribbentrop-Molotov. Els alemanys es comprometien a lliurar a Rússia tots els ucraïnesos i bielorussos, i els russos havien de posar en llibertat tots els polonesos d’origen alemany, a més dels polonesos nascuts als territoris que havien estat incorporats al Tercer Reich.
Karski, conscient que els russos amb prou feines controlaven els noms i els documents, es va intercanviar l’uniforme d’oficial amb un de soldat ras, i va sol·licitar a continuació als russos que els lliuréssin a l’exèrcit alemany. L’intercanvi de presoners va tenir lloc prop de Przemysl, una ciutat de la frontera entre Rússia i Alemanya. Una vegada en mans de l’exèrcit alemany, els presoners van ser conduïts al centre de distribució de Radom, una ciutat de l’oest de Polònia, amb la promesa de ser posats en llibertat, la qual cosa va evitar de moment qualsevol intent de fugida. No obstant això, el somni de ser lliures es va esfumar quan van entreveure des del tren la tanca de filferro que envoltava tot el camp. Al cap de només uns dies, i després de patir unes condicions de vida inhumanes, van ser portats a l’estació de tren de Radom i introduïts en un vagó que en paraules dels alemanys “els havia de dur a un lloc on se’ls alliberaria i on se’ls permetria treballar”, si no provaven de fugir durant el trajecte, la qual cosa comportaria l’execució immediata. Aquestes paraules van tenir un efecte devastador en Karski, que va veure clar que si no aconseguia escapar, passaria la resta de la seva vida fent treballs forçats per els alemanys. Juntament amb tres companys més, i aprofitant que eren a prop dels boscos de Kielce, prop de Varsòvia, va prendre la decisió de fugir, saltant del tren en marxa. Per tal d’aconseguir el seu objectiu, va convèncer els altres presoners perquè l’ajudessin a sortir per la finestra que hi havia al sostre del vagó. Tot i els trets efectuats per part dels soldats alemanys, Karski va aconseguir saltar del tren i tocar terra sa i estalvi, i es va dirigir a Varsòvia, travessant enormes àrees que havien estat devastades per la Blitzkrieg. Tan bon punt va ser a la capital, Dziepatowski –un amic de la infància–, li va aconseguir uns papers falsos a nom de Kucharski i una família “adoptiva”. Karski encara no era del tot conscient que acabava d’ingressar a la Resistència polonesa.
La confiança que la Resistència havia dipositat en Karski fins a aquell moment va arribar al seu punt àlgid quan li van encarregar la missió d’actuar com un autèntic «canal» entre Varsòvia i París: hauria de dirigir-se de nou a França, on informaria al govern polonès a l’exili sobre els punts de vista dels diferents partits, les condicions fixades per a donar suport al general Sikorski, a més de transmetre els secrets i plans dels quatre partits als seus respectius representants a França. Tota la informació aniria compactada dins d’un microfilm, en un missatge de trenta-vuit pàgines. Al perill intrínsec del viatge s’hi afegia el fet que a finals de maig de 1940 els alemanys eren a punt d’entrar a París, la qual cosa feia témer el pitjor a Karski. Els nervis i la sequedat excessiva amb què es va comportar el guia des del primer moment, el van convèncer de que alguna cosa no anava del tot bé. Les seves sospites es van confirmar en ser informats que el predecessor de l’actual guia havia desaparegut sense deixar rastre, tres setmanes enrere. Tot i així van decidir seguir endavant, i fer nit en un alberg, convertint-se aquesta opció en la seva perdició, ja que de matinada dos gendarmes eslovacs van entrar per la força a la casa i van detenir-ne els dos homes. Tot feia pensar que la Gestapo havia arrestat Franek–l’anterior guia–, que sota tortura havia revelat la ruta i els punts de parada dels resistents. Karski va ser conduït a la comissaria de Presov on l’esperaven els guàrdies de la Gestapo, famosos per la brutalitat que empraven en els interrogatoris. Diversos individus, aparentment coneixedors de la pertinença de Karski a la Resistència polonesa, li van fer tota mena de preguntes, a les quals ell va respondre seguint al peu de la lletra la seva “història”: era un estudiant, que havia hagut d’interrompre els seus estudis a causa de la guerra, i que es dirigia cap a Suïssa. Els guàrdies de la Gestapo li van preguntar quines eren les seves funcions dins de l’organització, si coneixia Franek, i el motiu pel qual havia intentat destruir el microfilm llançant-lo dins d’una galleda plena a vessar d’aigua. Veient que Karski seguia negant ésser un emissari, un dels guàrdies se li va tirar a sobre, colpejant-lo fortament darrere l’orella amb una porra de cautxú, provocant-li un dolor indescriptible que es va estendre per tot el sistema nerviós del seu cos. Quan li van clavar el segon cop, va fingir desmaiar-se, cosa que va fer riure els guàrdies, que sabien perfectament que aquells cops, tot i ser enormement dolorosos, no feien perdre la consciència a qui els rebia. Va ser llavors quan els guàrdies van rebre l’ordre de col·locar Karski contra la paret i clavar-li tal quantitat de cops de puny per tal de que quedés al límit de la inconsciencia. No va ser fins que va caure mig mort davant ells, que van decidir deixar la tortura per més endavant, i tancar-lo en una cel·la. Al cap de tres dies, els homes de la Gestapo van tornar a colpejar-lo brutalment. Karski, plenament conscient de que una altra pallissa el mataria, va aprofitar un moment de distracció del guardià de la cel·la per tallar-se les venes de tots dos canells amb una fulla d’afaitar. Entre la vida i la mort, va ser enviat a un hospital eslovac on se li va practicar una transfusió i se’l va curar de les seves ferides. Al setè dia, una parella de guàrdies de la Gestapo es van presentar a l’hospital, i tot i la insistència per part del metge de que el pacient no estava del tot recuperat, el van tornar a traslladar a la presó. Sortosament, una vegada el metge de la presó el va haver examinat, va dictaminar que Karski havia de tornar a l’hospital a causa de la seva delicada salut.
Karski va veure un últim bri d’esperança de poder sortir-se’n, durant el viatge de tornada a l’hospital. A través de la finestreta del cotxe va poder veure una estació termal que li va resultar familiar. Es trobava prop d’una ciutat on havia treballat per a la Resistència. Així doncs va decidir arriscar-ho tot a una carta. S’apropà a una infermera, li va explicar la seva història i li va demanar que contactés amb uns coneguts seus. Al cap d’uns dies, l’organització del PPS (Partit Socialista Polonès) ja havia planejat un pla de fugida, i subornat al guardià que vigilava la cel·la. Diversos homes van entrar de nit a la presó i van alliberar Karski.
A principis d’octubre de 1942, el delegat del govern polonès a Londres i el comandant de l’Exèrcit de l’Interior, tots dos dirigint aleshores la Resistència jueva, es van citar amb Karski. Després de lliurar-li un informe sobre la mortalitat dels jueus a Polònia, li van suggerir que informés al món de les atrocitats que els nazis estaven cometent amb els jueus. Perquè el seu testimoni fos del tot objectiu, el van ajudar a penetrar al gueto de Varsòvia, perquè pogués veure amb els seus propis ulls com es deixava morir a aquella pobra gent. Una vegada traspassada una porta vigilada per dos oficials alemanys, Karski va ser testimoni al llarg de diverses hores del procés “d’eliminació” al que eren sotmesos els jueus dins del camp. Les esgarrifoses imatges —que l’havien d’acompanyar al llarg de tota la vida— que va veure allí dins, li van permetre explicar a tot el món l’infern en el qual vivien els jueus. A principis de febrer de 1943, a Londres, es va reunir amb Anthony Eden—ministre d’Afers Exteriors britànic—, amb els escriptors H.G. Wells i Arthur Koestler, amb representants de les Nacions Unides, i amb la premsa britànica i d’altres països aliats.
El 28 de juliol, Karski va tenir una reunió amb Franklin D. Roosevelt a la Casa Blanca, a Washington. El president americà va mostrar molt d’interès pel moviment de la Resistència a Polònia durant la guerra, tot i que va semblar més preocupat pel seu desenllaç final que no pas per la gravetat de la situació dels jueus (no obstant això, els Estats Units van crear, poc després de la visita de Karski, el Comitè de Refugiats de Guerra). Mentrestant Karski era als a Estats Units, la seva tapadora va ser descoberta, i es va veure obligat a romandre al país, on va començar a treballar per al Govern Polonès, donant a conèixer la causa polonesa. El 1944, un any abans de que la guerra acabés, Karski va escriure—originalment en anglès, i immediatament després, traduït al francès, suec i noruec—Story of a Secret State, que va assolir unes vendes de 400.000 exemplars. La repercussió de l’obra li va permetre realitzar un cicle de conferències al llarg de sis mesos, per diferents punts de la geografia americana. El 1947 va obtenir el lloc de Professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Georgetown (Washington), on es va jubilar el 1984. Va obtenir la nacionalitat nord-americana el 1954. El 1984 Israel el va nomenar ciutadà honorari. El 1994 el president polonès Lech Walesa el va condecorar amb l’Orde de l’Àguila Blanca, màxima distinció a la qual podien aspirar els ciutadans polonesos. Karski va tornar a Polònia, amb motiu de la publicació, cinquanta-cinc anys després de la seva primera publicació en anglès, d’Història d’un Estat clandestí en polonès. Jan Karski va morir el 13 de juliol de 2000 a Washington, a 86 anys.
