Història d’un Estat clandestí (Quaderns Crema, 2011) és una trepidant història d’espionatge, detencions i lleialtat que té lloc en l’Europa immersa en la Segona Guerra Mundial i que està narrada pel propi protagonista dels fets, Jan Karski (Lodz, Polònia, 1914 – Washington D. de C., 2000), que rep la missió de fer de correu entre el govern polonès en l’exili i la resistència interior. Karski recorrerà Europa en plena guerra i visitarà el gueto de Varsòvia i el camp de concentració d’Izbica Lubelska, i descobrirà així l’existència del terrible pla d’assassinat sistemàtic del poble jueu perpetrat pels nazis. L’any 1943 es convertirà en la primera persona que va denunciar aquests fets terribles davant d’alts mandataris mundials com ara Franklin D. Roosevelt o Winston Churchill. El llibre, escrit el 1944, recull amb una enorme capacitat narrativa tots els detalls i històries que va viure Karski i va vendre només als Estats Units 400.000 exemplars.
Més de mig segle després, el combatent polonès—popular els anys 1980 per la seva participació en el documental sobre l’Holocaust Shoah de Claude Lanzmann—ha tornat a estar d’actualitat arran de la publicació el 2010, per primer cop a França, d’Història d’un Estat clandestí i de la controvertida novel·la Karski, de Yannik Haenel. Història d’un Estat clandestí s’ha publicat el 2011 en castellà (Acantilado) i en anglès (Penguin), i properament apareixerà en italià (Adelphi), alemany (Kunstmann), portuguès (Bizancio), rus (AST) i holandès (Cossee).
L’edició anglesa ha rebut elogis unànimes per part dels principals diaris del Regne Unit:
The Independent apunta que “no és una història d’heroisme convencional: es tracta d’una resistència en la qual qualsevol atac o fugida pot causar la mort de companys o de civils. Karski proporciona una visió sorprenent sobre el funcionament de l’estat polonès secret. La seva història mereix ser reviscuda, ara que ja ha passat suficient temps des de la dolorosa guerra d’Europa central i oriental. Les electritzants paraules de Karski segueixen sent massa eloqüents”.
Per The Daily Telegraph, “la negativa a comprendre la magnitud del crim que s’estava cometent va continuar durant molt de temps—un temps fatalment llarg per als sis milions de jueus que van morir, la majoria en la Polònia de Karski. I avui persisteix encara, encarnada pels negacionistes. Això explica en certa manera per què el llibre de Karski—escrit en 1944 en un esforç perquè la seva història fos escoltada—ha trigat tant a publicar-se en el Regne Unit. Es mereix un estatus de clàssic, no només perquè és un gran document històric, sinó també perquè és una lectura apassionant: les aventures de Karski són dignes del thriller d’espies més desenfrenat”.
Segons el Financial Times, “Història d’un Estat clandestí és una història d’espies. En una fugida, Karski salta d’un tren de presoners en marxa, en una altra intercanvia l’uniforme amb un altre reclús; en una tercera és alliberat de les urpes de la Gestapo per combatents clandestins. El seu relat explica el paper de la resistència. Narra amb vibrant detall des de l’execució dels col·laboradors fins al funcionament de les escoles secretes, les impremtes i els partits polítics. Aquest testimoniatge d’una guerra que encara es lliurava mentre Karski escrivia, està imbuït d’una passió que les memòries subsegüents difícilment poden igualar. Les seves pàgines estan impregnades de la pudor de la guerra”.
The Guardian assenyala que “des de la distància dels esdeveniments que descriu, el llibre de Karski pot ser massa fàcilment reduït a una història d’aventures. El seu clímax és descaradament cinematogràfic. El relat que fa l’autor de la brutalitat sistemàtica del règim nazi, és literalment esgarrifós. Però no puc evitar tenir la sensació que la resurrecció d’aquesta obra és més un símptoma del nostre fàcil oblit que una apelació tardana a la memòria i a la consciència històrica. El 1944, Història d’un Estat clandestí estava destinat a salvar a Polònia, i no ho va aconseguir. Rellegit ara, glorifica pòstumament a un polonès molt valent. Aquest fet, no obstant, no és exactament la millor recompensa”.
