Poesia

«I ara, lector sofertíssim que m’estàs, literalment, prenent en mà, voldria, en lloc d’afligir-te amb un discurs introductori a efectes d’ornament i lluïment, dir-te, en les menys paraules possibles, un secret: aquest llibre ve, en part, d’un soliloqui del que ara só, i en part d’un col·loqui del susdit amb aquell jovenet o jovenot que, duent el mateix nom, va escriure fa qui-sap-los anys. Et vagarà de trobar-hi, si no et curteja la paciència (al davant de poemes escrits en època en la qual, per a dir-ho amb el popular eufemisme anglès, no só pas tan jove com ho havia estat), d’altres poemes deguts a la inconsciència d’un minyó, content sobretot de fer sonar el verb nadiu, lliurat a una mena de ramblisme sense exigències i no pas sense un tast de l’aventura dels conspiradors.»

Aquestes paraules de Josep Carner (1884-1970), un dels grans poetes d’aquest segle, pertanyen, no pas al present volum, sinó al pròleg d’un altre llibre seu, Llunyania (1952), on l’autor anunciava una dràstica revisió de la seva poesia anterior. EI resultat d’aquest llarg i meditat procés va confluir, juntament amb un bon nombre de poemes recents, en un llibre del tot nou, Poesia (1957), llibre major i culminació expressiva del verb del poeta, que ara, trenta-cinc anys després de la seva aparició, presentem en una acurada edició de Jaume Coll.