Barcelona, tercera pàtria del tango

Barcelona és la tercera capital internacional del tango, lligada a la primogenitura de Buenos Aires i al mirall de París. Aquest fet, però, és sistemàticament oblidat pels historiadors del tango i negligit pels barcelonins, a pesar que perduren en la memòria de moltes famílies les figures mítiques de Carlos Gardel o del trio Irusta-Fugazot-Demare.

I és que la popularitat del tango a la capital catalana, als anys vint, va ser molt gran, i es va mantenir fins al 1939, gràcies a un corrent intens de sintonia entre Buenos Aires i Barcelona: d’una banda, els millors intèrprets argentins van desembarcar aquí i s’hi van instal·lar, i d’altra banda molts catalans van col·laborar a la consolidació i a la difusió del gènere. Després dels anys grisos de la postguerra, aquest corrent es va reprendre amb el degoteig lent i ininterromput d’argentins a Europa a partir dels anys setanta, i en l’últim lustre han aparegut a Barcelona intèrprets exigents que han aconseguit establir de nou el contacte amb un públic cada vegada més ampli.

Ara que Barcelona comença a aixecar un pont per enllaçar la modernitat amb el seu brillant passat de preguerra, i coincidint amb l’activitat revitalitzadora dins el món del tango que s’hi fa patent avui, aquest llibre contribueix a aclarir la relació entre una ciutat i una música, i en alguna mesura també—com ho demostra l’origen dels seus autors—la relació entre dues ciutats i dos països.

Les primícies catalanes en la història del tango, l’arrelada del gènere a Barcelona i la seva actualitat renovadora són capítols d’una obra destinada a argumentar i a confirmar les paraules del destacat compositor argentí Enrique Cadícamo: «Barcelona és la tercera pàtria del tango».