El 27 d’abril de 1972, ara fa quaranta anys, moria a casa seva a Sant Cugat Gabriel Ferrater, un intel·lectual extraordinari en tots els aspectes. A Quaderns Crema hem publicat, a més d’un Àlbum Ferrater (1993) que li és dedicat, Sobre el llenguatge (1981), que reuneix els seus textos sobre lingüística i gramàtica, Papers, cartes, paraules (1986), amb cartes, una traducció inacabada de Shakespeare, els seus meravellosos informes de lectura, textos sobre literatura i respostes a diversos qüestionaris i entrevistes, i, finalment, Foix i el seu temps (1987), transcripció d’unes conferències sobre el poeta de Sarrià d’una enorme perspicàcia i finor
Reproduïm un text inèdit de Jaume Vallcorba, en el qual es donen algunes claus sobre una mort que ha generat múltiples conjectures.
Vaig conèixer Gabriel Ferrater quan vaig entrar a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona, que s’havia creat el 1968. Vaig entrar-hi com a observador, sense haver-m’hi matriculat, perquè m’havia enamorat d’una noia que em va dir que a l’Autònoma s’ho passaven molt bé. De fet, jo havia cursat el preuniversitari de ciències, tenia alguns dubtes sobre quins estudis seguir, i l’arribada a aquella Autònoma els va dissipar. Vaig fer tots els treballs que calia fer i, a efectes pràctics, era un estudiant més d’aquella promoció. Gabriel Ferrater, que havia entrat a la Universitat per les bones arts de Martí de Riquer, a qui havia promès que acabaria els estudis (no era llicenciat), es va encarregar d’unes lliçons de crítica literària extraordinàries. Ens va parlar de les Elegies de Bierville, de Carles Riba, i de La spiaggia, de Pavese. Recordo perfectament que ens va dir que hi havia una traducció correcta de la novel·la, però que ell, naturalment, es basaria en el text en llengua italiana. No podia ser de cap més manera si es tractava d’estudiar literatura. Ningú no va protestar. Ens vam sentir magnetitzats per una intel·ligència càlida i brillant que, amb una dicció ondulant i amb les erres guturals, ens va explicar mètrica romànica, mètrica clàssica, com llegir poesia, com diferenciar la poesia de la prosa i, per damunt de tot, a estimar la literatura com una cosa que podia entrar a formar part del nostre ésser. Alguna vegada ens va dur el seu germà Joan—que, tot i ser físicament igual que en Gabriel i parlar igual que ell, era als seus antípodes—perquè ens parlés de Carner. Les discussions entre ells, fora de tot horari lectiu, tot i estar tintades per la competència entre germans, em van fer present l’esclat d’un altre poeta, Carner, en aquell moment injustament desprestigiat. I també de J. V. Foix.
En Gabriel Ferrater dinava en un restaurant que hi ha al costat del que llavors era seu de la Facultat, el monestir de Sant Cugat del Vallès. Els alumnes—i em sembla recordar que els professors també—disposàvem d’uns tiquets restaurant que ens permetien prendre el menú del dia a un preu reduït. Uns quants coincidíem amb ell. I això feia que, abans de dinar, hi hagués una mena de continuació de la classe, en la qual participava Francisco Rico amb regularitat i algun altre professor de manera més escadussera, davant d’un got de cervesa. Jo, mentrestant, m’havia casat amb la noia i ens n’havíem anat a viure a la Floresta, a la part solana, que en aquells temps era una espècie de paradís perquè era econòmic, i això havia fet que hi hagués anat a viure molta gent jove (un dia una noia va trucar a casa i ens va preguntar on eren els hippies, perquè li havien contat que eren a La Floresta i ella s’hi volia afegir), i també perquè semblava que la policia s’havia oblidat d’aquell barri, i els psicotròpics de l’època i algun militant de l’esquerra radical hi podien circular amb tota llibertat. La casa on vam anar a viure era una antiga escola que estava molt feta malbé, i que va caldre arreglar. A l’hora de pintar, Gabriel Ferrater es va oferir per ajudar-nos: va envernissar un tros del pany de paret del bany amb alguna llàgrima de pintura. I va ser així com va començar a freqüentar casa nostra. Va venir molts vespres a sopar. “A sopar” és una manera de dir les coses, perquè pràcticament no menjava, i solament bevia ginebra. Al migdia ja havia begut força i demanava al Mariano, el cambrer del Mesón, un conyac Mascaró generós. Al vespre, a casa, parlava, i allargava la mà fins a la Maka (la Maka s’enfadava una mica de per riure). Quan, poc temps més tard, em vaig trobar a les mans amb un taller de serigrafia que havíem comprat per a Manolo Gómez, que era un pintor figuratiu okupa que vivia en un mas abandonat de Sant Cugat (la Pelleria) i que trigava molt a acabar un quadre—va decidir anar-se’n, em sembla que a Alemanya—, ell em va proposar de fer una edició del Poema inacabat amb serigrafies de Francesc Todó. Aquella iniciativa no va arribar mai a port, però potser em va posar el cuc al cos per fer d’editor. Un dia—d’això fa ara quaranta anys—, en una d’aquelles sessions, em va preguntar si jo tenia res a veure amb un Jaume Vallcorba que escrivia al Butlletí dels Mestres uns articles sobre els verbs ésser i estar. Quan li vaig dir que era el meu pare, em va dir que els seus textos eren l’única cosa sensata que havia llegit sobre els tals verbs, i que el volia conèixer de totes totes. Quan l’hi vaig explicar al meu pare, ell, contentíssim, el va convidar a dinar. Vam decidir anar-hi tots tres (la meva exdona, ell i jo) un dia que en Gabriel havia de baixar a Barcelona, al metge. Vam quedar a dos quarts de dues en un restaurantet-trattoria del carrer de Muntaner, Les Délices de France. A les dues encara no havia arribat. Tampoc a dos quarts de tres. No hi havia telèfons cel·lulars, i per tant no podíem contactar amb ell. Quan a les tres tocades encara no havia comparegut, vaig telefonar al pare per dir-li que anàvem molt endarrerits. Va arribar gairebé a les quatre, preocupat pel dinar a casa del meu pare, que se’n devia haver anat en orris. Va comprar una quiche lorraine. Vam agafar un taxi amb la quiche cremant als braços. Eren les quatre tocades. Tenia un to sobreexcitat, amb ganes de fer-se perdonar el retard, i feia cruixir les dents de manera molt insistent i dolorosa. En Gabriel era broxista, i fregava les dents fent un soroll molt intens, perfectament perceptible. La casa dels meus pares és al carrer Marquès de Mulhacén, davant per davant del Liceu Francès. Quan vam arribar-hi, els estudiants sortien de l’escola, i hi havia unes quantes noietes prenent el sol d’abril estirades a l’herba. En Gabriel va dir, somrient i burleta, com si hagués retrobat el bon humor: “¿Ho veieu? Jo hauria d’haver fet classes al Liceu Francès i no a la Universitat”. Vam pujar a casa i, mentre la minyona s’enduia la quiche lorraine, el meu pare li va dir si volia prendre un xerès. En Gabriel va dir que no, que s’estimava més un whisky. I que també prendria whisky durant tot el dinar. Mentrestant, les meves dues germanes havien tornat del col·legi, i s’estaven allà dretes, fascinades per aquell senyor que parlava d’aquella manera i que havia arribat a dinar tan tard. I que, a més a més, dinava amb whisky. Va ser llavors quan ens va explicar que el metge li havia dit que tenia un fetge que no li funcionava gens, que era “com un fregall” (recordo perfectament els termes exactes). I que no hauria de prendre ni una gota d’alcohol, però que, tanmateix, pensava prendre’n. Sense adonar-nos, en aquell moment, de la gravetat de la situació, la meva exdona li va dir: “¿Whisky, per dinar? Jo no podria”. “¿Per què?”. “Perquè jo sóc molt clàssica”. En Gabriel, rient, li va respondre: “¿Clàssica? ¿Tu ets clàssica? ¿Tu fas això, amb el Jaume? ¿Feu allò altre?” Ella va respondre que sí i, llavors ell, amb una riallada rabelaisiana, va concloure: “Doncs així no ets tan clàssica! Ha, ha!”. Llavors es va girar cap a la meva germana Maria Teresa, una adolescent veritablement atractiva, i li va dir: “I tu, nena, ¿també estudies al Liceu Francès?”. El meu pare, esverat, solament va poder dir: “Nenes, al quarto!” Al llarg del dinar, van parlar dels verbs ésser i estar i, quan en Gabriel li va dir al pare que feia servir els seus articles per a les seves classes (s’havia decidit per impartir lingüística), el pare li va demanar si podria prologar-li el llibre que tenia en preparació, Els verbs “ésser” i “estar” en català. En Gabriel hi va accedir, i fins i tot va apuntar en veu alta algunes coses que pensava dir-hi. Nosaltres, la meva exdona i jo, tanmateix, vam intuir que aquell pròleg no es faria mai, com tampoc no s’havia d’acabar la gramàtica del català que el tenia ocupat des de feia poc. Vam intuir, pel que havia dit abans i pel que va afegir, el·lípticament, una mica més tard, que la mort l’encalçava. Va arribar un cap de setmana molt llarg (el 27 d’abril era dijous i llavors era festiu: la Mare de Déu de Montserrat) i el divendres era pont. Nosaltres marxàvem aquell cap de setmana al mar. A casa hi havia una ampolla de ginebra Bombay, que teníem desada, i l’hi vam dur a casa. Ningú no va respondre a la porta i vam deixar l’ampolla al replà. Vam marxar perseguits per una ombra.
Jaume Vallcorba
