Ahir 21 de març, Dia Internacional de la Poesia, va morir a Cracòvia el poeta i assagista Adam Zagajewski als 75 anys.
Adam Zagajewski va ser un dels autors més respectats de la literatura polonesa contemporània i un dels més grans poetes europeus. Adscrit a la contestatària Generació del 68, els seus poemes lluminosos, senzills i profundament bells confirmen, tal com va declarar el jurat que li va concedir el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres el 2017, el sentit ètic de la seva literatura.
L’humanisme, la nostàlgia i les «empremtes sensibles» de les ciutats en què va viure–com va assenyalar Mercedes Monmany–, juntament amb la seva profunda vocació europea, van ser alguns dels seus grans temes artístics. Tal com va manifestar en rebre el Premi Princesa d’Astúries, Zagajewski entenia la poesia com allò que sorgeix de la ment i el cor i que no es pot preveure ni planejar: «Debatem sobre les classes i els estrats socials, però en el dia a dia no vivim en la col·lectivitat, sinó en la soledat. No sabem què fer amb un moment epifànic, no som capaços de preservar-lo».
Adam Zagajewski va ser un home extraordinari, savi i de sensibilitat refinada, qualitats que la seva obra, tant en vers com en prosa, reflectien. La seva pèrdua deixa un buit difícil d’omplir, perquè el món, més que mai, necessita poetes com ell, que ens acostin a la bellesa i ens recordin el camí.
A més de el Premi Princesa d’Astúries, va obtenir els premis Kurt Tucholsky (1985), PEN Club de França (1987), Vilenica (1996), i Tranströmer (2000), així com el que concedeix la Fundació Literària Konrad Adenauer (2002), el Premi Neustadt de poesia 2004 i el Premi Europeu de Poesia 2010. A Quaderns Crema vam publicar el seu recull de poesia Terra del foc (2004).
