Quo vadis, Sànchez?

Tota l’obra s’aguanta dintre un caràcter de paròdia: paròdia de l’aspecte educatiu de l’esport, d’una banda; i de l’altra, paròdia de la preocupació — que la pedagogia moderna tracta de sistematitzar — de la recerca de la vocació. Tot plegat, la història del pobre Sànchez resulta una mena de Wilhelm Meister, transportat al to grotesc d’una facècia satírica. Són els anys d’aprenentatge d’un infeliç vistos al través d’un prisma de fina ironia, que acaben amb la sorpresa d’una vocació mai sospitada. El final és una mena d’apoteosi de la visió grotesca de la vida humana en les regions més profundes de la insignificància i de la vulgaritat…. Sota una aparença modesta i sense pretensions, l’obra de Francesc Trabal és una de les més notables visions humorístiques dels aspectes caracteristics del viure modern que
s’hagin escrit en la literatura catalana».
M. de Montoliu, La Veu de Catalunya, 5 abril 1932

Aquell to cursi que no havia abandonat fins ara la novel·la esportiva o el film esportiu, aquell argument finet i pansidet que li feia companyia … són totalment superats per la novel·la de l’amic Trabal Quo vadis, Sànchez?, «récit» tractat amb una gràcia i una despreocupació que enamoren, i en el qual, si bé les coses es presenten aparentment deslligades, hi ha un «undertone» que marca una direcció decidida del començ a la fi, i un propòsit reeixit de divertir l’home de sensibilitat que ha d’ésser el perfecte esportiu».
Sindreu Ponç, La Rambla, 26 octubre 1931