Francesc Trabal
Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon
«Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon té una força sota una feblesa aparent i un valor humà sota un tel grotesc -transparent si el lector hi fixa l’atenció- que fan d’aquesta novel·la una de les obres més originals -i més nostres- que coneixem. La lectura d’aquest llibre es fa d’una manera quasi automàtica… Una novel·la que és un corrent d’aire fresc damunt el front entresuat del lector habitual a la literatura torturada i pendant que encara belluga per la dissort de tots plegats».
Carles Sindreu (1933)
«No podem acceptar certs caires d’algunes escenes grotesques en les quals resulten ridiculitzades i escarnides algunes manifestacions de la vida religiosa … Evidentment, hi ha en el llibre fragments de sàtira contra certes idees bàsiques de la família cristiana que hem de condemnar categòricament».
Manuel de Montoliu (1933)
«Francesc Trabal, que inicià amb estridència la seva carrera en les lletres catalanes amb la facècia magnífica de L’any que ve, llibre impetuós i pèrfid, en el qual es pretenia d’erigir l’humorisme en doctrina literària i gairebé en una ètica, i convertir la ironia en un pur instint compensador; escriptor dotat d’un temperament original, que tractà, més tard, d’emmotllar aquests principis i una tècnica personalíssima dins els límits del gènere novel·lístic en L’home que es va perdre i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon; que tira al dret sense prejudicis ni vacil·lacions i que arriba fins a liquidar la protagonista de Judita — la seva novel·la més coherent i construïda fins a Vals —, fent-la esclatar com una gla, és un dels escriptors catalans que es prenen les coses més seriosament».
Lluís Montanyà (1937)
Col·lecció: Narrativa > Mínima Minor (24)
Autor: Francesc Trabal
ISBN: 978-84-7727-001-0
Edició: 2a
Enquadernació: Rústega cosida
Format: 11,5 x 18 cm
Pàgines: 152
Idioma: Català
«Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon té una força sota una feblesa aparent i un valor humà sota un tel grotesc -transparent si el lector hi fixa l’atenció- que fan d’aquesta novel·la una de les obres més originals -i més nostres- que coneixem. La lectura d’aquest llibre es fa d’una manera quasi automàtica… Una novel·la que és un corrent d’aire fresc damunt el front entresuat del lector habitual a la literatura torturada i pendant que encara belluga per la dissort de tots plegats».
Carles Sindreu (1933)
«No podem acceptar certs caires d’algunes escenes grotesques en les quals resulten ridiculitzades i escarnides algunes manifestacions de la vida religiosa … Evidentment, hi ha en el llibre fragments de sàtira contra certes idees bàsiques de la família cristiana que hem de condemnar categòricament».
Manuel de Montoliu (1933)
«Francesc Trabal, que inicià amb estridència la seva carrera en les lletres catalanes amb la facècia magnífica de L’any que ve, llibre impetuós i pèrfid, en el qual es pretenia d’erigir l’humorisme en doctrina literària i gairebé en una ètica, i convertir la ironia en un pur instint compensador; escriptor dotat d’un temperament original, que tractà, més tard, d’emmotllar aquests principis i una tècnica personalíssima dins els límits del gènere novel·lístic en L’home que es va perdre i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon; que tira al dret sense prejudicis ni vacil·lacions i que arriba fins a liquidar la protagonista de Judita — la seva novel·la més coherent i construïda fins a Vals —, fent-la esclatar com una gla, és un dels escriptors catalans que es prenen les coses més seriosament».
Lluís Montanyà (1937)